| La llengua catalana escapçada al batxillerat |
| Revista Llengua Nacional, num 65 |
Antoni Dalmases
|
Les innovacions no sempre signifiquen un avenç. En matèries com
l’ensenyament, sotmeses constantment a canvis, giragonses, lleis,
decrets i replantejaments, cada vegada que algú vol imposar –el verb
és dissortadament exacte!– una novetat, hi sortim perdent. Ara, entre
les últimes novetats que arriben amb la nova –fins quan?– ordenació
dels estudis de batxillerat, des d’aquest curs 2008-2009, es produeix
una tràgica paradoxa: el govern de Catalunya resta hores a
l’ensenyament del català. Si això ho haguessin fet «els altres»,
probablement s’hauria produït una allau de protestes. Però, fet amb
sigil, no se n’ha adonat ningú, els diaris gairebé ni n’han parlat i
els ciutadans no saben que el seu govern de progrés considera
progressista reduir l’ensenyament de l’idioma del país en el batxillerat.
El fet és que ja seria hora que la societat catalana sabés que els
estudiants de batxillerat del país tenen només 2 hores setmanals
d’estudi de la llengua catalana, en comptes de les 3 hores que tenien
fins ara. Aquestes 2 hores setmanals actuals són les mateixes que es
dediquen a l’Educació Física, a la Llengua Castellana, a l’assignatura
de Ciutadania o a la voluntària de Religió. Per comparar, cal saber
que matèries com l’Idioma (generalment anglès) tenen assignades 3
hores setmanals i que les Optatives (Matemàtiques, Bilogia, Economia,
Química, etc.) en tenen el doble: 4 a la setmana.
Es miri com es miri, per primera vegada d’ençà del restabliment de
l’Autonomia, fa trenta anys, es produeix una escapçada que el
conseller Maragall raona (?) dient que «en acabar l’ESO tots els
ciutadans ja han de saber català». La idea seria bona si fos possible
passar dels somnis i desigs a la realitat només dient-ho… Però esdevé
terrorífica si pensem que potser és cert que la màxima autoritat
educativa del país pensa realment això.
Doncs, per quins motius s’ha produït aquesta retallada? Hi pot haver
moltes respostes més serioses que les del conseller, però tot sembla
indicar que es tracta d’adaptar-se a una llei feta en temes
restrictius sense plantejar-se’n les conseqüències.
Tothom qui s’hi interessi coneix la difícil situació social que viu la
llengua catalana. La majoria d’informes i estudis indiquen que el grau
de coneixement de l’idioma dels nois i noies, tant d’ESO com de
Batxillerat, és escàs i deficitari; que les seves habilitats
lingüístiques, necessàries per a dominar qualsevol dels camps de
l’estudi o del coneixement actuals, són minses. I que dia a dia
s’incorporen al sistema nouvinguts als quals, si es vol ensenyar
l’idioma, cal dedicar-los temps i esforços. Encara més temps i
esforços que als autòctons, aquells que abandonen el català amb tanta
facilitat i que comencen a sentir-se minoria arreu. Escapçar el temps
dedicat a la nostra llengua, privar-ne l’aprofundiment als futurs
universitaris, no donar-los els coneixements històrics que forneixin
els arguments antisecessionistes, convertir-la en un simple instrument
d’ús superficial, sembla apuntar més a una intenció de marginar-la
definitivament que no pas de protegir-la, estimant-la i fent-la
estimar i respectar, com hauria de fer qui legisla des del país i per
al bé del país. Més encara si es pensa que els temaris a preparar per
a la Selectivitat són els mateixos, amb la qual cosa es genera una
antipatia per aquesta imposició que va en contra de l’esperit del que
és aprendre i treballar un idioma, perquè aquest nostre sembla que
només serveixi per a examinar-se’n.
Els professors de llengua catalana dels centres d’ensenyament veiem,
doncs, com el desprestigi de la llengua és el principi del desprestigi
de la nostra cultura: ¿voldran els nouvinguts aprendre i integrar-se
en una llengua de segona, que poca gent domina? Interrogants de
resposta evident com aquest, fan que els professors dels instituts ens
trobem sols davant una realitat que a poc a poc ens va deixant sense
arguments, fins i tot davant els companys de treball, més encara si
pensem que s’està creant una animadversió generalitzada, ja que, amb
el dèficit de domini de les llengües cooficials, hi ha qui ja comença
a argumentar que això passa per mantenir el català i no admetre que en
espanyol ens entendríem tots sense tants problemes i podríem estudiar
bé aquell idioma durant les 4 hores setmanals que ara ens repartim. A
tot això s’hi pot afegir el detall gairebé burlesc de pretendre que
alumnes sense coneixements gramaticals ni estructures sintàctiques
hagin d’aprendre l’anglès, considerat, aquest sí, un idioma que mereix
ser estudiat 3 hores a la setmana.
Tot plegat, doncs, és masa greu i massa trist perquè la societat
catalana resti en silenci veient com els seus futurs universitaris
tenen un domini deficient de la llengua i que acabi admetent, per
tant, que l’alta cultura que aquests futurs científics, tècnics,
investigadors, escriptors i professionals de tots els àmbits no es
pugui fer en català, perquè els idiomes importants són els altres, els
que han après bé i els que dominen perquè són aquells en què han
estudiat les seves especialitats.
La norma ja s’està duent a terme. Fem tard, perquè en aquest curs
2008-2009 ja hi ha tota una promoció d’estudiants que pateixen aquesta
bàrbara arbitrarietat, que el curs vinent s’imposarà a tothom. I ningú
no diu res; i ningú no sembla adonar-se’n. Nosaltres sols no evitarem
el mal. Volem creure que, els qui poden, hi faran alguna cosa.
|
| |
 |
| |
|
|
|
EDITA
© copyright APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català)